- Ejemplos de la Web 2.0 que están suponiendo un
importante cambio social.
- Ejemplos de la Web 2.0 que son importantes
para un educador social.
Per respondre a aquestes preguntes, os convido a visionar el següent
vídeo (figura1):
Figura1:" web 2.0: La revolución social de Internet"
Per facilitar l’anàlisi del contingut que ofereix el vídeo, a
continuació destacaré les idees que m’han resultat més interesants.
“PROVOCA:
migración gradual de los medios
tradicionales hacia Internet, y con
ello la publicidad no tendrá el mismo efecto en los usuarios recibirán informaciones mucho más contrastadas y específicas.” “ Y los medios tradicionales no podrán
competir” “OFRECER LA INFORMACIÓN CADA 24H. SERÁ SUFICIENTE? CUANDO EXISTEN
MEDIOS ALTERNATIVOS QUE SE ACTUALIZAN CADA 24 SEGUNDOS? Hace que el periódico
del día siguiente esté obsoleto cuando salga a la venta”
FONTS CONSULTADES:
http://www.youtube.com/watch?v=OwWbvdllHVE [consultada en desembre del 2012]
En relació a
l’últim article comentat en aquest mateix bloc, és a dir, a l’article de
Bartolomé, A., títulat “Web 2.0 and New Learning Paradigms”, i publicat en
la revista: eLearning Papers (vol. 2,
2008), trobem un altre article en la xarxa, escrit per Adell, J.; on comenta
més en profunditat les qüestions plantejades en el text escrit per Bartolomé,
A.
Adell, J. ; aporta noves propostes a les idees
significatives, destacades en l’article escrit per Bartolomé, A. Donat que en l’última
entrada d’aquest bloc, queden esmentades les idees en les que incideix
Bartolomé, A.; realçaré directament, les noves consideracions que se’n desprenen
de l’article de Adell, J.
Respecte a la idea del’experiència i aprendre entre iguals, considera que es podria
establir com a canvi transcendent, en aquest entramat, la possibilitat de que
els estudiants se’n beneficiïn en les seves qualificacions de les aportacions
en la construcció col·lectiva de coneixements. Per això, proposa diversos
exemples en els que es podria articular aquest canvi substancial, com per
exemple, fer-ho a través de la plataforma de xarxa social, juntament amb un
sistema de puntuacions on els mateixos companys puguin valorar com d’enriquidores
han estat aquestes aportacions dels companys en els seu propi procés d’aprenentatge.
De manera que suposaria que una part de la puntuació fos atribuïda pels
mateixos companys, ja que també, són ells els fan ús de les seves aportacions
en els coneixements que construeixen de forma col·lectiva.
En aquesta mateixa línia, l’autor fuig de seguir amb els
plantejaments comuns que parlen de “la web 2.0” com una interesant font d’eines,
per apostar per una aportació més crítica on impulsa i construeix noves
propostes. De manera, que pondera la possibilitat d’articular una nova perspectiva
“constructivista-social o
construcsionista del aprenentatge, amb els valors del moviment per el lliure accés
al coneixement ”, com diu el mateix Adell, i arrel d’això, suggereix la
creació “d’una tribu virtual” o
aprofitar alguna existent per tal d’educar en aquestes claus als estudiants.
Com a exemples, anomena a la blogsfera educativa i la possibilitat de crear una
comunitat de pràctica universitària on hi participin tant professors com estudiants
de determinades especialitats.
Tal i com en l’anterior comentari manifestava, crec
fermament en la necessitat d’aportar la mirada crítica per millorar les eines
de les que disposem, per això mateix, he considerat oportú, incidir en aquest
article, ja que, des del meu punt de vista, complementa les idees que manifesta
Bartolomé, A.; ja que Adell, afegeix a aquestes idees, noves alternatives,
propostes que poden impulsar un canvi que permeti ser fidel als valors més
positius i transformadors que conté “la web 2.0”, però que com bé diuen, són
valors que en la realitat d’aquestes pràctiques, encara no han pogut sortir a
la llum per treure profit i, mostrar que una altra educació més enriquidora i construïda
per a tots els que se’n nodreixen d’ella, és possible. Però perquè esdevingui,
calen noves propostes que s’arrisquin a provar noves metodologies, que fins ara
s’han descartat de primeres, sense provar l’eficàcia que poden arribar a tenir.
Poder, aquestes propostes, no són escoltades, o aplicades, perquè, no convé que
la societat tecnològica sigui la que impulsi els valors més primaris i necessaris,
aquells valors que per els que manipulen la societat, poden suposar un perill i
una pèrdua de poder.
Per acabar convido al lector a visionar el vídeo que
apareix com a figura1, protagonitzat pel mateix Adell, J.
Figura 1: Adell: "a l'educació 2.0 el més important és la pedagogia i no la tecnologia"
FONTS CONSULTADES:
Adell, J. (2008): Web 2.0 y nuevos
paradigmas de aprendizaje. Edu & tec.
Web 2.0. 19 de mayo de 2008.
Antonio
Bartolomé, en l’any 2008, va publicar un article anomenat: Web 2.0 and New Learning Paradigms.
L’article
el comença fent constar que des de l’any 2004, les iniciatives educatives
anomenades “Web 2.0” i “eLearning 2.0”, han originat un gir en Internet. Tot i que a l’autor
li resulten incerts aquests dos termes, com per considerar-los nous exemples de
l’educació a través de les tecnologies, destaca algunes de les idees que aporten
i considera que poden suposar canvis claus en l’educació.
Emfatitza,
en el canvi que representen pel concepte d’estudiar en qualsevol lloc i moment,
gràcies a la xarxa com a plataforma i a l’opció de disposar de diferents
dispositius per a treballar els aprenentatges. Desprès, destaca la influència
que pot tenir la intel·ligència col·lectiva, respecte la idea d’autoritat en
els sistemes educatius. Subratlla també, com les etiquetes i RSS, possibiliten
examinar tant la classificació tradicional, com el coneixement i la recuperació
d’informació.
D’aquesta
manera, l’autor destaca els canvis importants que representen més enllà, dels
cursos que ofereixen aquestes eines. Reconeix, que aquests recursos no influenciaran
ni en l’autoritat del coneixement, ni en el control empresarial, però afirma,
que poden transformar la separació que es fa, entre aprendre i viure.
El
text es mostra crític amb els termes “Web 2.0” i “eLearning 2.0”, però lluny de
fer judicis destructius, manifesta les aportacions que considera encertades i enriquidores
resultants d’aquestes noves eines, a la vegada, que fa constar els aspectes que
des del seu punt de vista, no aportaran transformacions substancials en la
realitat actual. Des del meu prisma, és necessari realitzar crítiques
constructives a les noves eines que s’implanten, ja que, quan aquestes es fan
des del coneixement de la realitat, esdevenen sent el primer pas, per tal de
fer possible la introducció de millores en les mancances que aquestes
presenten. Sense aquestes aportacions, no seria possible avançar ni evolucionar.
Donat que es tracta d’una eina que posa de manifest la possibilitat de col·laborar
oline, resulta indispensable, que aquells que ho coneixen aportin les seves
visions per evitar caure en el parany de
creure que no existeixen aspectes a millorar, quantes més aportacions,
més possibilitats de corregir-ho i polir-ho . Per aquest motiu en la figura1 i 2, apareixen uns esquemes que
faciliten completar una mica més, les pròpies nocions de les característiques d’aquestes eines, així cada vegada més gent, podrà conèixer-ho i a la vegada promoure noves
aportacions, impulsant així una evolució constant, fruit de la comunitat
implicada.
Figura 1:E-Learning 2.0
Figura 2: Aplicacions
de 2.0
FONTS CONSULTADES:
·Bartolomé, A. (2008): Web 2.0 and New Learning Paradigms.eLearning Papers.8. Pp. 1-10. April 2008.
L’article,
que porta per capçalera el títol de: Super
Learning? Va ser escrit en el blog de Teemu Arina, en (2008). Estructurat
en tres blocs breus, s’esmenten les aportacions de Eric Davidove, amic Londinenc
de l’autor que recull les seves idees.
En
el primer paràgraf, l’autor presenta al seu amic Eric Davidove, explicant que
aquest, va realitzar una presentació per
a un aprenentatge eficaç. Les primeres aportacions que se’n desprenen de la
presentació, argumenten, que els estudiants
súper, fan ús del mètode del segle XXI. Aquest mètode, d’espais desendreçats
anomenat “web 2.0”, constitueix una
manera activa de co-crear coneixements, per tal d’assolir millors resultats. D’aquesta
manera Davidove afirma, que aquests estudiants prefereixen aquest nou mètode
per adquirir informació, i deixen de fer ús, del mètode, anomenat: “70 Superlearning”. Aglutinant aquestes consideracions, Eric
Davidove, addueix una nova definició, al superlearing , oposada al significat
original.
Davidove,
conceptualitza com a Superlearing, l’espai virtual on ja no només es promou adquirir
el màxim possible, sinó, com aquell espai digital, articulat per a la màxima participació
possible, en un entorn de dues vies, és a dir, bidireccional.
El
mateix Eric, impulsa la comunicació i l’ús compartit, tant pels estudiants, com
per les organitzacions que hi participen, mitjançant, diversitat d’activitats
no guiades i fortuïtes. Assegura, que els estudiants
súper, veuen claredat, en ambients sobrecarregats d’informació. Per
concloure, l’autor, convida al lector a visionar la realista presentació, del
mateix Eric Davidove, comentada en aquest article.
L’article,
a través de les idees principals argumentades per Eric Davidove, pretén conscienciar
de la importància del salt qualitatiu, que representa el nou mètode superlearning
i l’espai web 2.0, en relació a l’antic “70 Superlearning”. Destaca, com a
element clau d’aquesta millora del nou mètode, el foment de la màxima
participació, a nivell bidireccional, de tots els participants, per tal
configurar un augment dels aprenentatges, a partir d’una participació comuna d’aquells
que composen aquests espais de coneixement. Considerant aquestes aportacions, comparteixo
fermament, la idea de que per a que una
educació esdevingui el més enriquidora possible, ha d’estar oberta i
fonamentada, en aquesta idea de co-creació, on tots generen els continguts. Tot i
que el sistema educatiu vigent, sustenti els aprenentatges en una metodologia unidireccional.
Diferents pedagogies educatives, mostren com per a fer possible, un veritable aprenentatge
significatiu, és necessari a més d’una participació activa de l’aprenent, una co-creció comuna dels coneixements a
assolir, on professors i alumnes contribueixin en la construcció de la
informació i dels aprenentatges a assolir. Acord amb aquesta ideologia
educativa, defenso la necessitat d’incloure aquestes aportacions en qualsevol
procés d’aprenentatge, per tal de que en pugui resultar una veritable educació,
on realment s’integrin els coneixements que es treballen. Per tal, de facilitar
que el lector es faci una idea de les diferencies que esdevenen de l’antic
mètode web 1.0 davant el nou 2.0, posem a la disposició, el següent vídeo (figura 1) aclaridor d’aquests
conceptes.
L’article, escrit per Laugesen, H.; Devine, J.; Koskinen, T.;(2012) titulat : Creative Classrooms and 21st Century
Teachers, s’estructura en tres paràgrafs clars.
S’inicia, posant de
manifest l’actual prioritat de la política europea, envers la necessitat d’integrar
els mitjans digitals, en l’educació. Els autors, destaquen com les iniciatives que
es proposen per promoure aquesta participació en la societat del coneixement,
no estan en relació, amb les veritables necessitats a les s’han de respondre. D’aquesta
manera, emfatitzen en que la demanda real, no recau únicament en els nous
mitjans i eines, sinó que principalment, la necessitat recau en un gran canvi
pedagògic dins el sistema escolar, fonamentat en un aprenentatge més
personalitzat. Així, els autors ens conviden a analitzar el paper dels professors
en l’aprenentatge del segle XXI. A la vegada, que ens condueixen a una clara
conclusió, davant la problemàtica plasmada.
En el segon
apartat, comenten com el problema plantejat, afecta als entorns professionals
dels professors. Convertint-se, en una de les principals inquietuds i reptes, en
les recerques de l’educació.
Per concloure,
plasmen l’entramat, que en resulta d’aquesta realitat. Professors, reticents a
adaptar-se a aquestes noves demandes, tot i comprendre, la nova realitat
virtual en la que creixen els alumnes. Juntament, amb la instauració de noves
eines tecnològiques, tot i deixar de banda, la necessitat d’analitzar la influència que tot plegat representa, tant per l’ensenyament, com per l’aprenentatge.
Les argumentacions tractades
en l’article, persegueixen el clar objectiu de posar en evidencia les
mancances i incoherències, de les respostes que s’ofereixen, davant l’evident
necessitat d’adaptar el sistema educatiu a les demandes de l’educació del
futur. Acord, amb tots els raonaments destacats, considero imprescindible,
realitzar un anàlisi exhaustiu, del conjunt d’influències que representen
aquests canvis, per l’educació. Per tal, de considerar les necessitats que
representa, tant pel paper que hi juguen els professionals, com pels alumnes.
Cal prèviament, a instaurar noves eines, preparar i formar, per a què esdevingui un ús constructiu, enriquidor i òptim, d’aquests elements que configuren una nova realitat. Tal
i com mostra la figura 1, les noves societats digitals, comporten que a la
naturalitat complexa dels individus i dels professionals, s’hi sumin nous
aspectes, importants a considerar, per tal de comprendre, la globalitat que
representa cada persona. Sens dubte, si existeixen carències, per entendre la
totalitat de codis que conjuguen a les persones, resulta impossible, oferir i
proporcionar, allò que necessiten en els processos d’aprenentatge. De la
mateixa manera, que si els processos d’aprenentatge obeïen la necessitat d’adaptar-se
a la complexitat dels individus, mai assoliran els objectius que es proposen.
Figura 1: The networked teacher ( El maestro en red)
FONTS CONSULTADES:
- Laugesen, H.; Devine, J.; Koskinen, T.;(2012): Creative Classrooms and 21st Century Teachers. eLearning Papers. 30. pp. 2. September 2012.
